L’església està documentada des de l’any 882. En època medieval pagava delmes a la Catedral de Girona i a Sant Feliu. Inicialment depenia de la parròquia de Cassà de la Selva, però més endavant va passar a dependre de Llambilles. L’any 1362 apareix al Llibre Verd del bisbat de Girona com una de les esglésies més riques i ben conservades de la zona. Tot i això, el 1470 el bisbe Joan Margarit va ordenar-ne la restauració sota l’amenaça de tancar-la al culte.

Durant la invasió napoleònica, l’ermità va fugir a Santa Pelalla. Més endavant, el 1836, uns bandolers van assaltar el temple i van cremar viu l’ermità, un fet que va iniciar un període de decadència del temple.

Al segle XX, l’edifici va patir diversos episodis desafortunats. El 1919 un llamp va afectar part de l’església i, el 1936, una forta ventada va ensorrar la coberta i part d’un mur. L’any 1996, un altre llamp va caure sobre un roure de l’exterior durant un casament, sense causar ferits.

La tradició afirma que aquest petit temple havia estat l’antiga parròquia del poble. Als voltants s’hi conserven restes d’antigues construccions i l’última estació d’un Via Crucis de ceràmica.

El 1926 s’hi va deixar de celebrar culte. La reconstrucció es va fer a partir de dibuixos antics i, gràcies a una campanya de restauració iniciada a finals dels anys setanta, el temple va tornar al culte l’1 de novembre de 1981, després de la nova consagració, que havia tingut lloc el 12 de juliol del mateix any.